Salvador Dalí i Domènech

Salvador Domènec Felip Jacint Dalí i Domènech, marquès de Dalí de Púbol (Figueres, 11 de maig de 1904 – Figueres, 23 de gener de 1989) fou un pintor, decorador i escriptor empordanès, un dels principals representants del surrealisme. Les seves habilitats pictòriques se li solen atribuir a l'influencia i l'admiració per l'art Renaixentista. Aquest va tenir l'habilitat de forjar un estil personal i reconeixible. Una de les seves obres més importants és La persistència de la memòria, també anomenada Rellotges tous, que data de l'any 1931. Encara que el seu principal mitjà d'expressió va ser la pintura, també va fer incursions als camps del cinema, l'escultura, la joieria i el teatre, treballant com a dissenyador de vestuari i com a escenògraf. També va escriure alguns llibres, entre els que destaca Diari d'un geni (1965).

PROCEDÈNCIA
Va néixer l'11 de maig de 1904 al carrer Monturiol de la ciutat de Figueres, capital de l'Alt Empordà. El germà gran de Dalí, també anomenat Salvador, va morir de meningitis tres anys abans del seu naixement, als set anys d'edat. El seu pare, Salvador Dalí i Cusí (1872 – 1950), notari de la ciutat i natural de Cadaqués, tenia un caràcter estricte i disciplinari que quedava suavitzat per la seva dona, Felipa Domènech i Ferrés (1874 – 1921), que va fomentar els esforços artístics del seu fill. Als cinc anys, els seus pares van dur-lo a la tomba del seu germà i li van explicar que ell era la seva reencarnació, fet que va arribar a creure. Del seu germà Dalí va comentar: "Jo he viscut la mort abans de viure la vida. El meu germà va morir a causa d'una meningitis, a l'edat de set anys, tres abans del meu naixement... ens semblàvem com dues gotes d'aigua, només que amb diferents reflexos".

ESTUDIS
Dalí va cursar estudis de batxillerat a l'IES Ramon Muntaner de Figueres on va participar en l'elaboració de la revista Studium. També va assistir a classes de pintura, on va rebre la seva primera formació artística. El 1916 va descobrir la pintura moderna en una de les seves vacances estiuenques a Cadaqués amb la família de Ramon Pichot, un artista local que viatjava freqüentment a París. El 1919 Dalí va realitzar la primera exposició pública al Teatre Municipal de Figueres. La seva primera exposició individual seria uns anys més tard, el 1925, a les Galeries Dalmau de Barcelona. L'any 1921 la mare de Dalí va morir d'un càncer de mama quan ell només tenia setze anys. Després de la seva mort, el pare de Dalí es va casar amb la germana de la seva dona, la qual cosa no agradà a Dalí. L'any 1922 Dalí es va traslladar a Madrid per estudiar a la Residencia de estudiantes i va estudiar a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Dalí ja cridava l'atenció per la seva excentricitat; duia el cabell llarg i patilles i vestia amb abric, mitges i pantalons a l'estil de la moda del segle anterior. Però les seves pintures, en les quals experimentava amb el cubisme, van captar l'atenció dels seus companys estudiants. És probable que, en les seves primeres obres cubistes, Dalí no entengués bé aquest moviment artístic, ja que l'única informació sobre el cubisme li arribava a través d'alguns articles de revistes i d'un catàleg que li va donar Pichot, ja que, en aquells moments, no havia pintors cubistes a Madrid. Dalí també va experimentar amb el dadaisme, que va influir en la seva obra al llarg de la seva vida. A la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando va conèixer el poeta Federico García Lorca, amb el qual inicià una llarga "amistat", i també el director de cinema Luis Buñuel, Rafael Alberti o José Moreno Villa. L'any 1924 un encara desconegut Salvador Dalí il·lustra el seu primer llibre, "Les bruixes de Llers", del seu amic el poeta empordanès Carles Fages de Climent, amb qui tornarà a col·laborar a "la Balada del sabater d'Ordis" (1954) i amb l'auca el triomf i el rodolí de la Gala i en Dalí" (1961). Dalí fou expulsat de l'Acadèmia l'any 1926, poc abans dels seus exàmens finals, després d'afirmar que ningú a l'Acadèmia era prou competent per examinar-lo. Aquell mateix any va fer el seu primer viatge a París, on va conèixer Pablo Picasso, a qui el jove Dalí reverenciava; Picasso ja havia escoltat paraules favorables sobre Dalí en boca de Joan Miró. Dalí va realitzar un gran nombre d'obres amb una forta influència de Picasso i Miró durant els següents anys mentre avançava desenvolupant el seu propi estil.

INFLUÈNCIES
No obstant això, algunes tendències de l'obra de Dalí que continuarien al llarg de la seva vida ja es van fer evidents a la dècada del 1920. Dalí va devorar influències de tots els estils artístics que podia trobar i va produir obres que anaven des del classicisme més acadèmic fins a les avantguardes més punteres unes vegades en obres separades i en altres combinades. Les exposicions de les seves obres a Barcelona van cridar molt l'atenció de la crítica, que barrejava les lloances amb mostres de perplexitat. Dalí es va deixar créixer un extravagant bigoti que es va convertir en una icona de si mateix, influït pel pintor espanyol del segle XVII Diego Velázquez. Va col·laborar amb Luis Buñuel en la realització de la pel·lícula Un chien andalou, estrenada a la ciutat de París l'any 1929, sent aquesta pel·lícula un dels màxims exponents del surrealisme. Aquell mateix any van visitar a Dalí al poble de Cadaqués una sèrie de personatges claus en el surrealisme, entre ells el poeta Paul Éluard i la seva esposa Gala Éluard, a la qual va seduir el jove pintor català convertint-la en la seva musa i companya per la resta de la seva vida. Dalí es convertí en un punt de referència del moviment surrealista. Utilitzava més la fixació d'imatges preses dels somnis, segons André Breton, "...abusant d'elles i posant en perill la credibilitat del Surrealisme...". Va inventar el que ell mateix va anomenar "mètode paranoico-crític", una barreja entre la tècnica d'observació de Leonardo Da Vinci, per mitjà de la qual observant una paret es podia veure com sorgien formes, i les tècniques de frottage; fruit d'aquesta tècnica són les obres en les quals es veuen dues imatges en un sola configuració. Lluís Racionero apunta que "en els quadres de l'època 1928-34 el paisatge i la llum de l'Empordà tenen una importància decisiva. Si el surrealisme de Dalí supera el de Tanguy o de Chirico és precisament perquè aquests han de cercar les imatges dintre d'ells mateixos, mentre que Dalí les tenia a la vista: només li faltava combinar-les de manera paranoico-crítica ell mateix reconeix els efectes del país en la seva dedicatòria a un llibre de poemes del seu amic Carles Fages de Climent: "Jo soc divinament tocat de l'ala, nou Prometeu de Port Lligat". L'any 1936 André Breton va expulsar Dalí del seu cercle surrealista per les seves tendències feixistes, esdevenint l'artista empordanès un dels pocs intel·lectuals que van donar suport a Francisco Franco a l'ascendir al poder durant la Guerra Civil Espanyola. El 1940, a causa de la Segona Guerra Mundial, Dalí es va traslladar als Estats Units d'Amèrica amb Gala, país on va romandre fins el 1948, una època que és considerada com una de les més fructíferes de la seva vida i on va publicar la seva autobiografia The Secret Life of Salvador Dalí.

RETORN A CASA
L'any 1949 retornà a Catalunya amb el beneplàcit del govern de Francisco Franco, que l'utilitzà com a propaganda política, cosa que fou molt criticada per nombrosos intel·lectuals i progressistes. El 1959 André Breton va homenatjar els 40 anys del naixement del surrealisme mitjançant la celebració de l'expossició Homage to Surrealism, amb obres de Dalí, Joan Miró, Enrique Tábara i Eugenio Granell. A partir de la dècada del 1960 Dalí no només utilitzà com a mitjà d'expressió la pintura sinó que també emprà la holografia, sent considerat per Andy Warhol una font d'inspiració pel Pop art. El 1960 inicià el seus treballs per realitzar una seu permanent per la seva obra, la realització del Teatre-Museu Dalí de Figueres, museu que fou inaugurat l'any 1974. Interessat així mateix en la decoració i la imatge, l'any 1969 realitzà el logotip per a l'empresa Chupa Chups així com la decoració del Teatro Real de Madrid durant la retransmissió televisiva del Festival d'Eurovisió d'aquell any. L'any 1981 fou guardonat amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya, i el 1982 el rei Joan Carles I d'Espanya el nomenà marquès de Púbol.

LA VIDA ARRIBA A LA SEVA FI
La mort de Gala el 10 de juny de 1982 provocà el decaïment de Dalí, que a partir d'aquell moment es ressentí constantment de la seva salut, retirant-se a viure des de la casa de Portlligat de Cadaqués al castell de Púbol, una fortificació que el mateix Dalí havia regalat a Gala. Un incendi a la seva habitació l'any 1984 va fer que es traslladés a unes habitacions de Torre Galatea, edifici annex al Teatre-Museu, on va romandre pràcticament reclòs fins a la seva mort el 23 de gener de 1989. La seva darrera aparició pública va ser en el concert per piano i arpa, interpretat per Carles Coll i Abigail Prat, en què es va estrenar l'obra Música per Galalina de Jordi Codina. S'ha denunciat que Dalí va ser obligat per alguns dels seus "cuidadors" a signar llenços en blanc que serien venuts després de la seva mort com originals. Aquests rumors van fer que el mercat de l'art es mostrés escèptic amb les obres atribuïdes un Dalí durant la seva última època. El novembre de 1988, Dalí va ser ingressat arran d'un atac cardíac, i el 5 de desembre de 1988 va ser visitat pel rei Juan Carlos I, qui li va confessar que sempre havia estat un admirador fidel de la seva obra. El 23 de gener de 1989, escoltant el seu disc preferit - "Tristany i Isolda", de Wagner - va morir a causa d'una parada cardiorespiratòria a l'Hospital de Figueres, amb 84 anys, i tancant el cercle va ser enterrat, tot i tenir prevista una tomba al costat de la seva esposa Gala a Púbol) a la cripta de Figueres ("respectant" la seva darrera voluntat comunicada de paraula pocs moments abans de morir al llavors alcalde de Figueres Marià Lorca), situada a la seva casa-museu (veure imatge). La seva cripta es troba a l'altre costat de l'església de Sant Pere, on havia estat batejat, havia rebut la seva primera comunió i on descansa des de llavors, tres mansanes més enllà de la seva casa natal.

Narcís Monturiol Estarriol

Monturiol va néixer a Figueres (Alt Empordà), en el si d'una família de menestrals (el seu pare era boter). Inicià estudis de medicina a Cervera, que decidí abandonar i cursà la carrera de dret a Barcelona, on es llicencià el 1845. En lloc d'exercir la seva carrera, preferí dedicar el seu talent a l'activisme ideològic i, més tard, a la ciència i la tècnica. Formà part del nucli més actiu d'intel·lectuals catalans del moment, juntament amb Josep Anselm Clavé, Francesc Sunyer i Capdevila o Ildefons Cerdà. La seva amistat amb Abdó Terrades el portà a afiliar-se al Partit Republicà, a exercir de redactor d'El Republicano i a interessar-se pel socialisme utòpic. Participà a les bullangues de Barcelona dels anys 1842 i 1843. Aprengué l'ofici d'impressor i el 1846, el mateix any que es casà amb la seva muller Emília, fundà una impremta amb un amic. Hi va publicar revistes i pamflets en els quals divulgava les seves idees radicals a favor del feminisme, el pacifisme i el comunisme. Simpatitzà aviat amb les idees d'Étienne Cabet, amb el qual mantingué correspondència i en fou un seguidor entusiasta. En difongué l'ideari icarià a través de les seves publicacions, en particular la revista La Fraternidad (1847), la primera publicació periòdica comunista de l'estat espanyol. A les seves pàgines publicà una traducció a l'espanyol de la novel·la de Cabet Voyage en Icarie, feta per ell i el seu amic F. J. Orellana, i donà suport a la participació catalana a les comunitats utòpiques cabetianes "Icària" i "Nova Icària" (expedició de Joan Rovira el 1848). També va fundar la revista La Madre de Familia (1846), en la qual prometia "defensar les dones de la tirania dels homes", i va coeditar, amb Joan Landa, la sèrie Hombres i mujeres célebres de todos los tiempos.

MULTIDISCIPLINAR
Amb les revolucions de 1848 el govern espanyol tancà La Fraternidad i hagué d'exiliar-se a França. Va retornar a Barcelona, acollit a una amnistia, el 1849, i hi va fundar una nova revista, El Padre de Familia (1849 - 1850), però el govern li impedí l'activisme editorial i dirigí la seva atenció cap a la ciència i l'enginyeria, mentre, per sobreviure, imprimia material educatiu. Refugiat a Cadaqués a causa de les seves activitats polítiques (1855), on es guanyà la vida com a pintor, observà la difícil i perillosa feina dels recol·lectors de corall. Això el va portar a reflexionar sobre les possibilitats de la navegació submarina i, quan tornà a Barcelona, el setembre de 1857 organitzà, amb amics empordanesos, la primera societat comercial de l'estat espanyol dedicada a l'explotació d'aquest tipus de navegació amb el nom de Monturiol, Font, Altadill y Cía., dotada amb un capital de 10.000 pessetes.
Rèplica de l'Ictíneo I darrere del Museu Marítim de Barcelona.

L'ICTÍNEO
El 1858 presentà el seu projecte en un opuscle titulat El Ictíneo o barco-pez. El seu primer submarí, l'Ictíneo I, va ser avarat al port de Barcelona el 28 de juny de 1859. El primer viatge tingué lloc el 23 de setembre d'aquell any, al mateix port de Barcelona. Davant de molt públic, entre el qual hi havia accionistes, autoritats de la Marina i la premsa, va aconseguir fer navegar el vaixell completament sumergit durant dues hores i vint minuts, i fer-lo tornar a la superfície. D'altres proves posteriors encara van tenir més repercussió i el govern d'Isabel II es va veure forçat a prometre ajuda, que mai no va arribar, i de fet va introduir tota mena de dificultats tot i el suport de personalitats tan prestigioses com Josep de Letamendi. Amb el capital obtingut va constituir l'empresa "La Navegación Submarina" amb l'objectiu de desenvolupar l'Ictíneo II, que va atreure un cert interès de les altes instàncies militars. Aquest nou submarí, que estava dotat d'un sistema de propulsió anaeròbica, va ser avarat al port de Barcelona el 2 d'octubre de 1864. Tot i aquests èxits, el 1867 la seva companyia va fer fallida i, davant la manca de suport, Monturiol va decidir desmantellar el submarí i abandonar el projecte. El 1869 va escriure el primer tractat de navegació submarina, amb el títol d'Ensayo sobre el arte de navegar por debajo del agua (imprès el 1891).

A partir de 1868 va retornar a l'activitat política. Com a membre del Partido Federal, fou diputat per Manresa a les Corts Constituents de la Primera República Espanyola (1873) i, poc després, nomenat director de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, amb seu a Madrid, càrrec que exercí durant els mesos que perdurà el règim republicà i on posà en pràctica un procés de la seva invenció per incrementar la velocitat de producció de paper adhesiu.

ALTRES INVENCIONS
D'altres invencions seves foren una màquina per fer cartipassos; una màquina per fer cigarretes (l'única que patentà, el 1866); uns pinsos per a conills fets a partir de fusta de salze; un procediment de fabricació de sabó en fred; unes soles de sabates sintètiques; una cola líquida per a fusta; unes camises per a cilindres de motor; un betum per a sabates; un velògraf o aparell destinat a l'obtenció de còpies d'un original escrit o dibuixat; un projecte d'un tramvia funicular per a Tarragona; un projecte per portar a Barcelona les aigües del Ter; un receptor giratori de vapor, un sistema de conservació de carns, etc...

El 1882 encara va publicar un diari, El Anunciador Financiero. Va morir el 1885, arruïnat i completament oblidat, a Sant Martí de Provençals, una antiga població actualment agregada a Barcelona on els anys 1846 - 1847 un grup de cabetians catalans havien fundat una comunitat icariana. El 1972 les seves restes foren traslladades a Figueres i inhumades a la secció de personalitats il·lustres del cementiri municipal.

Frederic Marès i Deulovol

Frederic Marès i Deulovol (Portbou, 1893 - Barcelona, 1991) escultor, col·leccionista i pedagog, va rebre estudis d'art a l'Escola d'Arts i Oficis i Belles Arts de Barcelona, que va complementar amb estades a l'estranger. Va treballar en el taller de l'escultor modernista Eusebi Arnau. Com a docent, a més de ser professor, va compartir la direcció d'aquest centre amb l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona. Durant un breu període cva compaginar la direcció dels dos centres, amb la presidència de la Reial Acadèmia de Belles Arts.

MARÈS ESCULTOR
Com a escultor es va convertir en una de les figures més destacades de l'escultura monumental. Va intervenir en alguns dels treballs realitzats per a l'Exposició Internacional de 1929. Entre els monuments realitzats, d'estil classicista, destaquen el de Francesc Layret (1936), el de Soler i Rovirosa (1930) i l'estàtua de la Victòria (1932-40), les escultures, grups i relleus de Montjuïc i de la plaça de Catalunya, totes elles a la ciutat de Barcelona. A més, destaca la seva intervenció en la restauració de les tombes reals en el monestir de Poblet (Tarragona) en 1946.

MARÈS COL·LECCIONISTA
Amb el temps, el col·leccionisme va passar a ser la seva principal activitat. L'esprit col·leccionista de Marès sorgeix del seu pare, Pere Marès Oriol, llibreter anticuari. Una consciència que desenvolupa a partir de les beques de formació artística a l'estranger, amb les quals va contactar amb el món dels anticuaris i les subhastes d'obres d'art. És llavors quan Marès va començar a adquirir les primeres col·leccions.
En la dècada dels quaranta del segle XX, la imatge pública de Marès va possibilitar que la seva col·lecció d'objectes fos coneguda. Concretament, a 1944 l'Associació dels Amics dels Museus de Catalunya va organitzar una exposició amb una selecció de peces. Més tard, en 1946 obre les portes el Museu Frederic Marès de Barcelona. Però la col·lecció conservada és molt extensa, de manera que Marès va resoldre el problema de no poder exposar tots els objectes adquirits amb donacions a altres museus o, fins i tot, amb la creació de nous museus. Una tasca que va desenvolupar fins a la seva mort l'any 1991.

www.museumares.bcn.es

Pau Casals i Defilló

Pau Carles Salvador Casals i Defilló (el Vendrell, 29 de desembre de 1876 - Sant Joan de Puerto Rico, 22 d'octubre de 1973), més conegut com Pau Casals, i també com Pablo Casals a Llatinoamèrica i el món anglosaxó, és un dels músics espanyols més destacats del segle XX. De pare espanyol i mare porto-riquenya, Casals és considerat un dels millors violoncel·listes de tots els temps.
Una de les seves composicions més cèlebres és el "Himne de les Nacions Unides", conegut com el "Himne de la Pau", compost mentre residia en la seva segona pàtria, Puerto Rico, on havia nascut i s'havia criat amb la seva mare). Magnífic director d'orquestra i excel.lent compositor, Casals fou sempre un artista completíssim, de fèrria disciplina i gran dedicació.
A més de destacar com a intèrpret, Pau Casals també va ser reconegut pel seu activisme en la defensa de la pau, la democràcia, la llibertat i els drets humans, que li van valer prestigioses condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i ser nominat al Premi Nobel de la Pau. Casals també va manifestar públicament la seva oposició al règim franquista i el seu desig de veure una Catalunya no necessàriament independent però amb un grau alt d'autonomia.
Pau Casals va morir el 22 d'octubre de 1973, a l'edat de 96 anys, a Sant Joan de Puerto Rico, a conseqüència d'un atac de cor. Va ser enterrat al Cementiri Commemoratiu de Sant Joan de Puerto Rico. En aquesta localitat s'organitza l'actual Festival Casals de Puerto Rico.
El 9 de novembre de 1979, restablida la democràcia a Espanya, les seves restes van ser traslladades al cementiri del Vendrell, la seva població natal, on actualment descansen.
En el centre del Vendrell se situa la Casa-Museu de Pau Casals, i al barri de San Salvador de la mateixa població, la seu de la Fundació Pau Casals, amb una altra casa-museu enfront d'un auditori batejat amb el seu nom, i amb un bust realitzat per l'escultor Josep María Subirachs.

LA CATALANITAT DEL MESTRE DE LA PAU
Discurs de Pau Casals davant les Nacions Unides el 24 d'octubre de 1971.
"Aquest és l'honor més gran de la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. Quan jo era un noi, la meva mare —una dona excepcional, genial—, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. A més, jo sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides. En el segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per parlar de la pau, en el segle XI. Pau en el món i contra, contra, contra la guerra, la inhumanitat de les guerres. És per això que estic tan i tan feliç de ser aquí amb tots vostès. Perquè les Nacions Unides, que treballen únicament per l'ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau m’hi va directament. Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però sento que ha arribat el moment de tornar a tocar. Tocaré una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: "pau, pau, pau” i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l'ànima del meu poble, Catalunya."

www.paucasals.org